Buscar
     
 

Maó, a l’inici d’un nou mil·lenni

A l’albada d’un nou mil·lenni, Maó s’estructura com a ciutat històrica. Per tres cops mil·lenària, si atenem les restes arqueològiques del seu subsòl, i amb categoria de municipi, atorgada per l’emperador romà Vespasià, dos mil anys enrere.


TrepucóEn aquella època, la zona sud del terme de Maó, com la resta del migjorn menorquí, era un territori molt poblat. Sota la ciutat actual es troben restes talaiòtiques, però, en general, tot l’entorn està sembrat de poblats prehistòrics: la impressionant magnitud del de Trepucó, les peculiaritats dels de Talatí o Torelló o les necròpolis de Biniparratx i des Caparrot de Forma, són exemples a la zona sud, mentre que al nord els vestigis més importants són els de la Torreta de Tramuntana.


Grecs i fenicis comerciaren al nostre port, i els cartaginesos buscaren l’habilitat dels foners menorquins per engrossir els seus exèrcits. De la mà dels romans arriba, primer, la civilització que l’Imperi Romà propagà per tot el Mediterrani, i, anys més tard, el cristianisme que tant havien perseguit, i que el propi imperi, amb la seva expansió, va difondre per tots els seus territoris. Els límits de la ciutat romana de Magona es fan més extensos a mesura que noves excavacions treuen a llum restes constructives cada cop més allunyades del nucli original. La importància de la seva necròpoli va quedar constatada ja en el segle XVIII, en realitzar-se les obres de l’església del Carme, i l’extensió de la romanització a la resta dels poblats té el seu testimoni en les nombroses troballes pel camp menorquí.

La conversió al cristianisme de la comunitat jueva de Maó, realitzada pel bisbe Sever a principis del segle V, degué ser decisiva, ja que en aquest terme es troben la major part de jaciments d’origen paleocristià datats entre els segles V i VI de la nostra era. Els mosaics de l’Illa del Rei i de Torelló són mostres prou eloqüents de la importància que assoleix la comunitat cristiana a la zona de llevant de l’illa, així com del seu poder econòmic, a jutjar per la magnitud i bellesa de les restes trobades.

Passen segles en què les notícies sobre Menorca són mínimes. Poca informació existeix de la presència dels vàndals a l’illa o de la pertinença al gran imperi Bizantí, i, a pesar que l’ocupació musulmana es va perllongar en el temps, són també escassos els vestigis d’aquella època, en especial a la zona de Maó. Els anys d’ocupació sarraïna són d’una relativa tranquil·litat i prosperitat, i la cultura i les arts tenen moments de gran esplendor; no obstant això, la ciutat de Maó, antany florent, ha quedat circumscrita a un petit castell defensiu sobre el port, segons s’explica a les cròniques cristianes posteriors a la conquesta, sense que es coneguin les raons d’aquest retrocés.

Podem considerar, per tant, que l’actual Maó s’inicia a partir d’aquell castell que Alfons III, després de la conquesta de l’illa als musulmans l’any 1287, mana fortificar de nou i dotar amb una església sota l’advocació de Santa Maria. Un nou règim polític i social organitza l’illa, la població es renova i es manté la capitalitat a Ciutadella i la divisió en quatre districtes; el de Maó abasta tota la zona de llevant. Els documents denominats Carta Puebla i Pariatge establien els privilegis dels menorquins i l’organització eclesiàstica de l’illa en set parròquies. Els segles posteriors a la conquesta foren temps difícils: economies precàries, sequeres i plagues, lluites internes entre les universitats, com s’anomenava a l’Administració local, i atacs de pirates que no deixaven espai a la tranquil·litat, ni a la ciutat ni al camp.

Malgrat tot, Maó creix per defora del petit recinte emmurallat i els nous carrers queden encerclats per un segon cinturó de muralles. La Universitat, situada aleshores al carrer Nou, regeix els destins del municipi; es disposa d’un hospital i se celebra mercat setmanal. També es té constància de dues festes molt arrelades: la de Sant Antoni, per commemorar la conquesta, i la de Sant Joan, que, segons els documents, l’any 1533 ja constituïa una tradició molt antiga a Maó. Aquesta celebració es mantindrà fins a la desaparició de les universitats en el segle XIX, i, quan es recuperi la tradicional colcada, l’any 1890, ho farà amb similar ritual però traslladada a la festivitat de la Mare de Déu de Gràcia.

L’atac que el pirata Barba-rossa infligí a Maó és un dels episodis més dramàtics de la història de la ciutat, i les dificultats per recuperar-se’n es veuen agreujades pel fet que tota l’illa passa per similar situació en poc temps. El castell de Sant Felip, construït a la boca del port de Maó, proporciona tranquil·litat als maonesos, però no pot aportar seguretat a la resta del contorn insular.

Castell de Sant FelipEl segle XVII marcarà una fita en la recuperació i prosperitat econòmica de l’illa. El castell de Sant Felip representa nous ingressos i activació de la vida portuària. La ciutat de Maó creix extramurs, s’urbanitza el pla des Monestir, la zona de s’Arraval i les voreres dels camins des Castell i de Gràcia. La Universitat de Maó s’independitza de la de Ciutadella l’any 1641 i es concedeix el distintiu de maça de plata al seu macer.

El segle XVIII, amb les seves ocupacions estrangeres, resultarà pròsper sobretot per a la zona de Maó, que passa a ostentar la capitalitat de l’illa. Les inversions angleses en el castell de Sant Felip i el manteniment de les tropes activa l’economia. L’arribada d’estrangers, alguns de pas i altres per establir-s’hi, aviva el comerç i ens posa en contacte amb els corrents artístics i les avantguardes europees. A pesar que la documentació administrativa parla de penúries i dificultats, la veritat és que a Maó tots els edificis importants es basteixen de nou: les esglésies de Santa Maria i Sant Francesc es reconstrueixen, s’edifiquen de nova planta l’església i el convent del Carme, la de Sant Nicolau de Bari per a la colònia grega i una sinagoga, d’ubicació desconeguda, per a la comunitat jueva. L’Ajuntament es reforma, es construeix el Principal de Guàrdia i s’aixeca un nou hospital, en haver estat ocupat l’anterior pels anglesos. També s’edifica l’Hospital de la Marineria a l’Illa del Rei, l’Arsenal a l’Illa Pinto i una nova carretera uneix els dos extrems de l’illa; s’enjardina el port amb una albareda i s’inicien les obres per a un llatzeret. Apareixen les primeres cases senyorials i neix una nova classe social, la burgesia, que farà que les belles arts cobrin importància i que les inquietuds històriques i literàries facin sorgir una agrupació com la Societat Maonesa de Cultura.

També en aquest segle, i a l’empara de les dominacions francesa i anglesa, s’aixequen dos pobles de nova planta en els voltants de la ciutat de Maó. El de Sant Lluís, construït pels francesos en terrenys de la garriga de Binifadet, i el des Castell, edificat pels anglesos en substitució de l’arraval del castell de Sant Felip. Ambdós se segregaran com a municipis independents l’any 1904 i l’any 1872, respectivament, amb la qual cosa el terme de Maó va veure molt minvada la seva superfície i, sobretot, el seu litoral.

Plaça de la ConstitucióEl segle XIX s’inicia amb el pas definitiu de l’illa a la Corona espanyola, si bé les esquadres angleses prest tornaran sovintejar el port maonès com aliats d’Espanya contra Bonaparte. Per a Maó això significarà nous eixamples per acollir els refugiats procedents de la península. S’urbanitzen els barris de Tanques del Carme, Dalt Vilanova i Cap de Creus, de manera planificada; normes sanitàries obliguen els ajuntaments a construir cementeris allunyats de les ciutats; es milloren les condicions dels hospitals i dels mercats, i l’afició pel teatre i la música, nascuda tímidament l’anterior centúria, arrelarà amb força i es construirà un teatre a l’estil dels italians, i les temporades d’òpera, per la seva qualitat i quantitat, creen una vertadera tradició a Maó, i és que la societat està canviant i es preocupa més per l’entorn, la salut o la cultura.

La crisi econòmica dels anys vint significarà una parada en aquest creixement i motivarà l’emigració, sobretot cap al nord d’Àfrica, afavorida per la facilitat que brindaven els vaixells francesos que recalaven al port de Maó en la travessia des de Marsella a Alger. La ciutat de Fort de l’eau, a la costa algeriana, va ser fundada bàsicament per aquells menorquins.

A meitat del XIX la economia es refà i neix una incipient indústria que activa novament la vida comercial, centrada com sempre al port de Maó. La ciutat roman estable i la nova etapa industrial afecta bàsicament la fesomia de la zona portuària. La majoria de fàbriques i magatzems se situen als molls de llevant i de ponent, al Cós Nou i a cala Figuera. La vida social s’activa; a les últimes dècades d’aquell segle els partits polítics mantenen una militància molt dinàmica, la vida municipal és molt participativa i les polèmiques sorgeixen per molts i diferents motius. Es creen nombroses societats recreatives i associacions culturals.

Una nova crisi econòmica, provocada per la pèrdua de les colònies, afecta l’economia illenca a finals del XIX, rematada per la primera guerra mundial, en tancar-se també els mercats europeus, i, per últim, per la gran crisi de la guerra civil. Durant aquesta primera meitat del segle XX, la ciutat s’expandeix sota las directrius dels arquitectes Femenías i Claret i es produeixen nous eixamples: cap a ponent, les zones de s’ Esplanada, J.M. Quadrado i J.A.Clavé; cap a llevant, els voltants del passeig marítim. A finals de la dècada dels cinquanta, la indústria es recupera i comença a introduir-se el turisme, que serà la gran revolució del segle passat.

L’arribada del turisme significarà la inversió de molts dels valors establerts fins aleshores. El cert retard en què es produeix a Menorca l’explosió turística fa que la urbanització del litoral, com a valor en alça, no causi gaire transtorns a la costa maonesa. Només tres urbanitzacions a la zona nord, de caire molt tradicional, i dos petits nuclis a la costa sud fan que el litoral maonès aparegui, quasi en la seva extensió, totalment verge. El Pla general d’ordenació urbana de Maó, aprovat a la dècada dels anys vuitanta, és altament proteccionista: només el 5,5 % del sòl és urbà; la resta, un 94,5 % és rústic i, d’aquest, el 42,2 % són àrees protegides. Podem considerar que Maó és un dels territoris on la pressió immobiliària és menor i, en aquests moments, les mesures preses per les administracions illenques s’encaminen cap aquesta línia.


                Maó

 declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera, des de l’any 1993, ens fa conscients que el creixement sostingut és l’única alternativa amb futur




 

Tornar
 
 
   
Contactau amb l’Ajuntament Si us voleu posar en contacte amb nosaltres per fer un suggeriment, una consulta o demanar qualsevol altra qüestió, ho podeu fer a la mateixa seu de l’Ajuntament de Maó (plaça Constitució, 1. Maó Tel. 971 36 98 00) o bé en el següent enllaç...

Mirarem de donar resposta a les vostres consultes com més prest millor.


Consultes i suggeriments  Queixes i fotodenúncia
 
Ajuntament de Maó
Avís Legal   Accessibilitat   XHTML 1.0   CSS 2.1   RSS   Contactar